dilluns, 2 de novembre del 2009

Crònica de l'espectacle

Diuen que per tocar la Castanya… sempre s’ha d’estar a punt…

Quan una comitiva mig desgarbada d’allò que en diuen “amigos del frikismo” fa preparatius de festa major, els resultats poden ser del tot inespearats… quan la “xuma-neia” de l’Estany encara no fumejava, el degotall dels membres d’aquell Gran Grup, s’anava insinuant… i era entre vermouth a base de xips i olivilles, i amb el xup-xup d’aquell fantàstic caldo gallina blanca (s’accepten variants en quant a marca), mentre arribava algun sms estil… “estic pujant” … “encara no sé si pujaré”… però la realitat era que les primeres ampolles de vinatxu anaven caient mentre alguna que altra atrevida demanava micro a allò que comença a ser un clàssic a l’Estany… Singstar… d’aquesta manera doncs… va caure un primer homenatge a Alejandro Sanz i Oreja de Van Gogh (aquest últim hauria perdut les dues orelles de sentir-nos…)

A quarts de dues d’un divendres doncs, arribava la primera part d’aquella comitiva… una menció especial a no rebre cap trucada a l’estil… “ens hem passat la sortida… això no està aprop de Girona, no??”… el procès alquímic dels minuts, transformà el vi en baileys, el baileys en martini, el martini en cervessa i tornem a començar… sorgiren els primers acords de guitarra, les primeres paraules i l’esdevenir tarotístic, mentre les primeres neurones etíliques feien acte de presència en forma d’oblit d’alguna que altra lletra de cançó… crec que encara està a les nostres mans un tovalló amb certes lletres de “Fent Camí” (a aquestes alçades i gràcies a un mail de la Gurú), ja tindríem l’enigma resolt… d’aquesta manera, a vols de quarts de sis de la matinada, els supervivents tancaven una primera jornada etílico-festiva…

Amb l’arribada de les primeres escletxes de llum, algun que altre atrevit intentava que la seva epidermis evaqüés les restes d’alcohol en sang en forma de carrera que no va arribar ni als 3 minuts… mentre es creuava amb altres membres ensaïmada en mà… amb més o menys mala hòstia la resta donava la benvigunda al dia… mentre la resta de membres arribava sense la benvinguda del ja clàssic “calvo”… i mentre es gaudia del meravellós dia assoleiat, els nostres cocinitas ens deixaven frapats amb una dosi industrial de macarrons, que també servirien d’esmorzar-dinar de diumenge… un gran ohhhhhhhhh pels macarrons estil PP (Paula-Pina). Calia donar-li una treva a l’estòmac, fetge i varis, i d’aquesta manera doncs, un sèquit d’aventurers, anava a la recerca del tresor… mentre la foscor envaïa els camins, i la llum de lluna indicava el camí, el tupper va aparèixer, i vàrem aconsseguir culminar el “Molí de Brotons”… i lo bonic que va ser veure les posturitas que feia algú mentre esquivava el fang??? Ainsss…

De tornada, algú ens va demanar Ron… encara no sabíem el que feiem complint aquest desig… i amb l’espera del sopar, va arribar la nostra aportació a l’art-deco en forma d’elaboració de carbasses… com hem pulit les nostres tècniques… qui ens ha vist fa uns anys creant carbasses, i qui ens veu ara… art en la seva plenitut és el que es va veure en aquella taula!!!

La brasa fumejava, i mentre arribava l’agonia dels habitants de les castanyes, sonaven els primers tocs de percussió, i li donàvem aquella joia al foc que ens ho va agraïr en forma de la millor carn del món… encara recordo entre tant d’instrument improvissat, la cara embadalida de la veïna, mentre imaginava que aquell grup d’energúmens, podia passar-se tota la nit donant pel sac amb tambors varis, galledes plenes de sorra i radis de bicicleta afònics… sort que la cosa va quedar aquí… pum xiqui-xiqui, pum xiqui-xiqui… ieeeeeeeeeeee!!!! L’hora de la carn havia arribat, i potser pel desgat energètic provocat per tant de donar-li al timbal, però la qüestió és que aquell sopar a base de pinxos, butis i varis, era de cine…

… i… la birra es transformà en vi, el vi en baileys, el baileys en vi bo, el vi bo en orujo, l’orujo en ron… amén!!! Tot això mentre algú omplia una bossa plena de paperets amb paraules (la mare quet va parir) que dp es convertirien en cançons… així doncs, a aquestes alçades no sé si he “nesquik” entre Blanes o Cadaqués… i les cançons esdevingueren en Party… mentre a base de crits (molts) i rialles, a algú se li afluixava l’esfinter anal, i ens delectava amb el millor que portava dins… i entre trampes i cuescos… la nit de les Castanyes arribava a la seva fi…

L’esmorzar de diumenge a base de macarrons, donava per conclós un cap de setmana d’aquells que només es saben muntar a… Ca la Pili!!!

M’ho he passat pipa aquest finde… així que un gràcies a tots per tot!!!! La crònica és molt trista, però espero li faci justícia a un d’aquests findes… ASTUPENDOS!!!

Aquí tenen vostès les afotos!!!

http://picasaweb.google.es/baionetis/TomaCastanya09#

Salut!!!